Viure sempre implica una invenció. Freud situava tres possibles formes de suportar estar viu: el treball, la religió i el tòxic. Cadascuna d’elles són formes simptomàtiques lligades al desig, la creença o la vivificació del cos.
Els modes, sempre singulars, d’enganxar-se a la vida posen en joc els símptomes, els ideals i les identitats. També les noves formes d’inserció i les des-incercions que comporten les velles formes d’inclusió, els rebuigs i les acceptacions de les propostes que el discurs contemporani proposa.
En els diferents dispositius d’atenció a les persones (salud mental, serveis educatius, serveis socials...) s’hi acullen les diferents modalitats de viure. Algunes d’elles emparentades amb la mort. Totes elles impliquen posicions i decisions ètiques.
A partir de les situacions aportades per la pràctica dels participants n’esbrinarem alguna d’elles, el seu acompanyament i les possibles respostes.