L’escrit de Lacan “La direcció de la cura” (de 1958, publicat el 1962) està travessat per la pregunta “Qui és l’analista?”, que podem llegir al final del capítol I i que rectifica la pregunta inicial: “Qui analitza avui?”. Per donar resposta a aquestes preguntes, Lacan, a més de la crítica de la clínica, introdueix el tema del desig de l’analista. Aquest és també el tema dels seminaris sobre La transferència i l’angoixa. El desig de l’analista, com bé va aclarir Serge Cottet en el seu moment, estableix un pont entre el desig de Freud i l’objecte a. En la formulació del discurs de l’analista, aquest objecte a, ocupa el lloc de l’agent provocador de la divisió subjectiva de l’analitzant. Amb la destitució de l’objecte a al convertir-lo en semblant - tal com insisteix Jacques-Alain Miller en la seva ensenyança – el desig de l’analista canvia també: ja no és semblant de l’objecte a, sinó objecte a ell mateix, inscrit en la lògica del semblant. El que vol dir, que s’obra pas la definició del analista com a sinthome, que és el que orienta la nostra clínica (el lloc de l’analista), la nostra política (el desig de l’Escola), i la nostra ètica (l’anomenat “pase”).
Bibliografia:
Lacan, J., “La dirección de la cura y los principios de su poder”, “Del Trieb de Freud y del deseo del analista”, Escritos, Siglo XXI-Biblioteca Nueva, 2013.
Lacan, J., “Proposición del 9 de octubre de 1967 sobre el psicoanalista de la Escuela” y “Nota italiana”, Otros escritos, Buenos Aires, Paidós, 2012
Lacan, J., El Seminario, Libro VIII: La transferencia; Libro X: La angustia; Libro XI, Los cuatro conceptos fundamentales del psicoanálisis y Libro XXIII, El sinthome(1975-1976), Buenos Aires, Paidós
Miller, J.-A., El banquete de los analistas (1988-1989), Paidós, Buenos Aires, 2000 y El ultimísimo Lacan (2006-2007), Paidós, Buenos Aires, 2013; y El ser y el Uno (2011), inédito.