Xarxa de formació continuada en clínica psicoanalítica
“Pretenem mostrar en què la impotència per sostenir
autènticament una praxis, es redueix, com és
comú en la història dels homes, al exercici
d’un poder.”
(“La direcció de la cura i els principis del seu poder”,
Escritos II, pàg. 566)
Aquest epígraf, extret del text que treballarem al llarg d’aquest curs, mostra l’actualitat d’aquesta conferència que Lacan va impartir al 1958. La pregunta que el text planteja continua essent central: Què és la pràctica analítica?
Actualitzant el llegat freudià, Lacan inicia un debat conceptual amb els seus contemporanis apuntant al cor de la pràctica de la psicoanàlisi i del seu vincle amb la institució analítica. Ocupar la posició de l’analista implica orientar-se per una política que estableix l’estratègia i determina una tàctica.
El desig de Freud no va retrocedir al “no voler saber” de l’ésser parlant sobre el gaudi implicat en el seus símptomes. Aquesta és una qüestió central en l’escrit de Lacan. De la mateixa manera, la direcció de la cura es serveix de la interpretació i la transferència per aproximar al subjecte a la causa del seu desig. Per això, la qüestió segueix sent “Qui analitza avui?”.
Comparteix
