Àrea de la Tètrada | Seminari d’Actualització de les estructures clíniques en els casos de Freud | Mòdul A. Cas Juanito

2n Quadrimestre. El cas Juanito. Pragmàtica de la metàfora i la metonímia en el símptoma i el fantasma.

En la lectura del cas Juanito destacarem la dimensió d’invenció pròpia de la producció del símptoma i el fantasma, en especial en la infància. 

Tractarem de respondre a dues preguntes: que va ensenyar Juanito a Freud? Que li va ensenyar a Lacan?

Freud troba en el cas Juanito, entre altres coses, elements fonamentals per a verificar la seva tesi sobre la sexualitat infantil i per a desenvolupar la seva teoria sobre el fal·lus.

Però la lectura d’aquest cas freudià té conseqüències importants en l’ensenyança de Lacan. Li serveix, entre altres coses, per avançar en la seva concepció de la metàfora paterna i en el seu ús de les categories imaginari, simbòlic i real, també per a convertir en operatives les nocions de metàfora i metonímia, més enllà de la qüestió del pare. El mateix podem dir de certs avenços importants en la concepció del fantasma. De la interpretació que fa Lacan del cas, ens interessarà el que anomenarem la pragmàtica del símptoma i del fantasma, essencials per a situar una diferencia central entre la perspectiva de la psicoanàlisi i altres formes de tractament. Es tracta d’entendre una operació fonamental del subjecte, determinar quins són els mitjans dels que es serveix, per a poder determinar millor en què pot consistir l’operació del analista. 

 

Bibliografia:

 

Freud, S., “Análisis de la fobia de un niño de cinco años”, Obras Completas, Amorrortu, Buenos Aires, 1980, Vol. X, p.1-118.

Lacan, J., El Seminario, libro IV, La relación de objeto, Paidós, Barcelona, 1995, p. 201-446.

RESPONSABLE   Enric Berenguer

Comparteix

  • Comparteix a Twitter
  • Comparteix a Facebook
Activitat del curs 2017 - 2018