Clínica del sinthome
“Una clínica de la continuitat”

Com actuar per tal que l’evolució d’un subjecte sigui més contínua que no pas discontínua , és a dir, com evitar-li les crisis, els desencadenaments, les escansions?*  Aquesta pregunta “pràctica” de J-A. Miller s’emmarca en l’orientació clínica que pot extarure’s del darrer ensenyament de Lacan. Allò que hem anomenat  “clínica estructural” pren com a referència l’estructura del llenguatge, que suposa partir d’alguna cosa prèviament estructurada i la cèl.lula fonamental de la qual explica la cadena significant i la seva significació retroactiva.

Allò que ordena i classifica les diferents estructures clíniques és el “trastorn” d’aquesta cèl.lula.La ruptura és també allò que es posa en joc en diferents fenòmens clínics. Els desencadenaments, la desestabilització del fantasma, l’aparició del símptoma, la irrupció de l’angoixa, etc.

És en aquest sentit que entenem una clínica de la discontinuitat , tant pel que fa a la diferenciació de les estructures, com a les discontinuitats que es presenten en cada cas.

Si partim, però, de la consideració que els tres registres, Real, Simbòlic i Imaginari,  están solts i que cada subjecte ha de trobar una solución singular per a nuar-los,  més que no pas la ruptura, és la cadena, la trena i en definitiva el sinthome allò que orienta. Des d’aquesta perspectiva les cojuntures de ruptura serán l’índex de com es mantenia la consistència anterior i ens permetaran aleshores orientar-nos, què recolzar? què nuar? Allò que apareix en un primer pla és una tècnica del bricolatge.

Lluny de pensar que la clínica de la neurosi resta fora d’aquesta orientació, és a dir, del Lacan que pren Joyce com a referència, hem de pensar que el nom del pare, en ser una forma particular del sinthome, la més comuna, serveix per a fer nus. Les preguntes sobre a quines identificacions dóna suport, quin real del gaudi del cos desconeix, què nomena, etc, són imprescindibles per a poder orientar-se car, amb aquesta solució a mida que és el NDP, cada subjecte hi fa el seu  nus.

Trobem a la clínica subjectes que en el transcurs de la seva vida van trobant diferents solucions sinthomàtiques per a nuar o reparar els posibles lapsus del nus. Com entender-ho? Retornar sobre nocions topològiques que expliquen el desengatjament, el nuament , els empalts  i les sutures, ens ajudaran a poder entendre el funcionament en cada cas.

Durant aquest curs partirem, en aquest sentit, dels casos per a fer l’exercici de preguntar-nos sobre alló que permet o no  “consistir”. A partir de les preguntes que sorgeixin anirem als textos que puguin ajudar-nos a desentortolligar-los.

*Miller, J-A., Los inclasificables de la clínica psicoanalítica, Paidós, Buenos Aires, 1999, pàg. 327

24 octubre, 14 novembre, 12 desembre, 23 gener, 13 febrer, 13 març, 3 abril, 8 maig, 12 juny.

Horari: Dilluns, a les 20.30 h.