La clínica de la histèria, de Freud a Lacan
Anna M.Castell i Antoni Vicens

Freud i Dora. Anna M.Castell 

La psicoanàlisi es practica en parella des que la histèrica és partenaire del psicoanalista. Freud va considerar que la invenció de la psicoanàlisi va ser fer-se dòcil a la paraula de les histèriques que es dirigien a ell, tal com Anna O li va dir a Breuer: "Calla, tinc coses a dir". 

El discurs de la histèrica té per funció demostrar que l'estructuració edípica i la significació fàl·lica desconeixen l'existència de la dona com a tal. D'aquí el repte que suposa sovint la seva relació transferencial amb l'analista. Sí, ens recordem del fracàs de Freud amb Dora, a qui vol fer reconèixer a qualsevol preu la seva posició d'objecte sexual per a un home (el Sr. K), quan la pregunta de Dora apunta més aviat a l'enigma que representa per a ella l'altra dona (la Sra. K, esposa del Sr. K i amant del pare de Dora). La posició de Dora se sosté del culte a una feminitat misteriosa encarnada en el cos de la Sra. K; aquest cos és la seva pregunta. Que la Sra. K corri el perill de perdre la seva aura de misteri, i Dora se senti rebaixada a la categoria d'un mer objecte de canvi entre el seu pare i el Sr. K. És contra aquesta degradació que Dora es rebel·la; però Freud no l'entén, i, empenyent-la cap el Sr. K només repeteix el fantasma de Dora: el seu pare i el Sr. K no haurien fet un pacte en el qual ella és objecte? 

Aquesta interrogació, per la qual la histèrica busca atrapar el seu ésser més enllà del que ella pugui ser per a un home, estén àmpliament el camp d'una clínica de la neurosi. En efecte, com Lacan va assenyalar, el procés analític implica la histerització del subjecte. El subjecte de la psicoanàlisi és histèric, o, millor dit, "subjecte a la histèria". Ja que l'analista condueix inevitablement al subjecte pel congost de les seves demandes —"Qui sóc?", "Quin és l'objecte del meu desig?" — per confrontar-se amb el seu no saber sobre la feminitat. En aquest sentit, la histèria representa bé la neurosi de base, de les que les altres són només dialectes, l'única, per cert, que Lacan elevarà a la franja d'estructura de discurs.

La histèria segons Lacan: discurs i símptoma de dona. Antoni Vicens

Explorarem en els Seminaris de Jacques Lacan les explicacions sobre el sentit clínic, epistèmic i polític de la histèria. Si Freud va descobrir en els seus símptomes la psicoanàlisi, Lacan la va tractar com un avatar del desig, com un discurs, com un símptoma de símptoma, fins i tot com a símptoma de “dones no-totes”. Això tenint en compte que les formes en què es presenta en la nostra clínica no han dit, de cap manera, la darrera paraula.

Bibliografia:

Jacques Lacan, El Seminari, llibres 1 al 25.

Molts estan traduïts al castellà dins la col·lecció “El Seminario de Jacques Lacan” de la Editorial Paidós de Buenos Aires. L’original francès està publicat a la Col·lecció “Champ Freudien” de les Editions du Seuil o La Marinière.