Enlloc del món existeix el "Diploma de Psicoanàlisi". I això no és pas per atzar o per inadvertència, sinó per raons degudes a l'essència del que és la psicoanàlisi.

No es veu quina podria ser la prova de captació que verificaria el psicoanalista, donat que l'exercici de la psicoanàlisi és d'ordre privat, reservat a la confidència que el pacient fa a un analista del més íntim de la seva cogitació.

Admetem que l'analista respon amb una operació, que és la interpretació, i que s'adreça a allò que denominem inconscient. Podria constituir aquesta operació el material per a aquella prova? — donat que la interpretació no és la culminació de la psicoanàlisi i que qualsevol crítica de textos, documents o inscripcions, també la fa servir. Però l'inconscient freudià només es constitueix en la relació de paraula que ja he esmentat, no pot homologar-se fora d'ella. A més, la interpretació analítica no prova res per ella mateixa sinó pels seus efectes, imprevisibles, que suscita en aquell que la rep, i això en el marc de la mateixa relació. No hi ha sortida.

El resultat és que caldria rebre l'analitzant perquè, ell sol, atestés la capacitat de l'analista, si no fos que el seu testimoni està falsejat per l'efecte de transferència que s'instal·la d'entrada i al seu grat. Això ja fa veure que l'únic testimoni que seria de rebut, l'únic que podria donar una seguretat sobre el treball que s'hagi fet, seria el d'un analitzant post-transferència, però que volgués servir encara la causa de la psicoanàlisi.

El que designo aquí com el testimoni de l'analitzant es el nucli de l'ensenyança de la psicoanàlisi, en la mesura que respon a la pregunta de saber el que es pot transmetre al públic d'una experiència essencialment privada.

Aquest testimoni, Jacques Lacan el va establir amb el nom del passi (1967); a aquesta ensenyança, li va donar el seu ideal, el mathema* (1974). De l'un a l'altre, hi ha tota una gradació: el testimoni del passi, gravat encara amb la particularitat del subjecte, està confinat a un cercle restringit, intern al grup analític; l'ensenyança del matema (1), que ha de ser demostrativa, es per a tothom —i és aquí on la psicoanàlisi es troba amb la Universitat. L'experiència se segueix a França des de fa catorze anys; s'ha donat ja a conèixer a Bèlgica a través del Camp Freudià; des del proper més de Gener prendrà la forma de la "Secció Clínica".

Em cal dir clarament què és aquesta ensenyança, i què no és.

— És universitària; es sistemàtica i gradual; està dispensada per responsables qualificats; és sancionada per diplomes.

— No és habilitant pel que fa a l'exercici de la psicoanàlisi. L'imperatiu formulat per Freud que un analista estigui analitzat ha estat no només confirmat per Lacan sinó radicalitzat per la tesi segons la qual una anàlisi no té una altra fi que la producció d'un analista. La transgressió d'aquesta ètica es paga cara —i en tots els casos del cantó del qui la comet.

— Ja sigui a Paris, a Brussel·les o a Barcelona, ja siguin les modalitats estatals o privades, és d'orientació lacaniana. Aquells que la reben estan definits com a participants: preferim aquest terme al d'estudiant, per tal de subratllar l'alt grau d'iniciativa que els és donat —el treball que cal fornir no els serà pas arrabassat: depèn d'ells mateixos; serà guiat i avaluat.

No hi ha cap mena de paradoxa a plantejar que les exigències més estrictes recauen sobre els qui es dediquen a una funció ensenyant en el Camp Feudià sense precedent en el seu gènere: ja que el saber, si pren la seva autoritat per la seva coherència, només troba la seva veritat en l'inconscient, és a dir per un saber en el qual no hi ha ningú per dir "jo sé", cosa que es tradueix en el fet següent, que un només dispensa una ensenyança a condició de sostenir-la per una elaboració inèdita, per modesta que sigui.

Comencem, tant a Espanya com a Bèlgica, per la part clínica d'aquests ensenyança.

La clínica no és una ciència, és a dir un saber que es demostra; és un saber empíric, inseparable de la història de les idees. En ensenyar-la, el que fem no és només suplir les mancances d'una psiquiatria a qui el progrés de la química fa negligir sovint el seu tresor clàssic; hi introduïm també un element de certesa (el matema de la Histèria).

Les presentacions de malalts vindran demà a donar cos a aquesta ensenyança. El domini que a França es denomina d'estudis aprofundits, i el ressort dels quals és la redacció d'una tesi de doctorat, s'hi afegirà més endavant. D'acord amb el que fou en aquell temps sota la direcció de Lacan, nosaltres procedim pas a pas.