L'U sol
Vicente Palomera

Jacques-Alain Miller ofereix en aquest curs les claus de l'últim ensenyament de Lacan, tot presentant al públic el seu curs de l'any acadèmic 2010-2011, amb el títol L'ésser i l'U.

El Lacan clàssic, que va del 1950 al 1970, dona un espai ampli a l'ordre simbòlic, a la sexualitat, a l'amor i al desig. L'últim Lacan explora al seu torn el camp del real i subratlla la insistència del gaudi. La gran diferència resideix en el fet que el subjecte està sempre vinculat amb un altre o amb l'Altre en el Lacan clàssic, mentre que en l'últim Lacan cadascú es troba sempre sol.

En efecte, el gaudi de cadascú no és complementari amb el gaudi de ningú altre. El gaudi es repeteix fins a l'infinit des del moment que se l'ha trobat per primera vegada d'una manera més o menys traumàtica. I la manera d'inserir-se en l'ésser humà és similar a una dependència. Un està drogat d'alguna cosa que és l'efecte de la pròpia existència.

En aquest curs J.-A. Miller elabora la distinció entre els registres de l'ésser i de l'existència, donant al significant altre valor: el significant no aporta al vivent ni el sentit ni l'existència, sinó que provoca un gaudi que en part roman indeleble i que ressona en el símptoma.

La psicoanàlisi no tracta per tant només d'allò que es pot curar, sinó també d'allò que no ens deixarà mai. El problema que planteja l'incurable només té una resposta singular. Buscar-la i trobar-la és el que la psicoanàlisi permet als qui vulguin emprendre-la. És la raó per la qual la psicoanàlisi no és només una cura sinó també una experiència i un estil de vida.