“La clínica psicoanalítica ha de consistir no només a interrogar l’anàlisi, sinó a interrogar els analistes, de manera que aquests facin saber allò que la seva pràctica té d’atzarosa, i que justifiqui a Freud d’haver existit” [Apertura de la sección clínica. Jacques Lacan, 1976].

El caràcter subversiu de la pràctica analítica consisteix a destituir el subjecte del seu domini imaginari perquè pugui orientar-se en la via del desig i del gaudi. Descobrir el real en joc no va sense l’acte analític, un acte que respon d’una ètica davant el forat fonamental.

Orientar-se en la pràctica en aquest nivell ètic del discurs analític és el que marca la línia de separació entre la psicoteràpia i la psicoanàlisi. Així com existeix una clara diferència entre el pacient psiquiàtric i el pacient de la psicoanàlisi.

Text d’orientació:

Jacques-Alain Miller,Introducción al método psicoanalítico, Parte I: “Método”, Buenos Aires, Eolia-Paidós, 1997.