Aquest curs va ser dictat el 2008-2009, l’any següent del curs Todo el mundo es loco.

Forma part de l’empenta que Jacques-Alain Miller va donar a l’elucidació de la relació amb el gaudi en l’últim ensenyament de Lacan.

Es tracta no només d’un retorn a Lacan que inclou “l’arqueologia de tot allò que precedeix”,¹ sinó també del revers del seu ensenyament en què la promoció del sinthome, “terme clau del seu darrer ensenyament”,² s’introdueix com a concepte de la pràctica clínica i de la teoria sobre el final de l’anàlisi portat més enllà del travessament del fantasma.³

La clínica i el passi són les dues línies de força que trobem en aquest curs: ambdós problemes crucials de la psicoanàlisi que no es poden pensar sense el sinthome com a concepte de la clínica i que transforma la pràctica analítica.

L’anomenada “nova clínica” aborda la teoria del que és incurable.⁴ Així l’experiència del final de l’anàlisi i la doctrina clàssica del passi com a travessament i com a metamorfosi subjectiva es tornen a posar a la banqueta juntament amb la del desig de l'analista i el seu acte.

Miller, en aquest curs, apunta també a una lectura i a una nova presa de posició davant les formes actuals del malestar en la cultura.⁵

Notes:

1. Jacques-Alain Miller,Sutilezas analíticas, Buenos Aires, Paidós, p. 75.

2. Op. cit,p. 90.

3. Ibid.

4. Op. cit.,p. 14-15.

5. Op. cit.,p. 296.