Primer quadrimestre. La lletra del símptoma en Freud. Alicia Calderón de la Barca

Com el títol del quadrimestre assenyala, el projecte és prendre el símptoma, de Sigmund Freud, amb la brúixola d’allò real.

És a propòsit del símptoma que esdevé fonamental pensar en la relació entre allò vertader i allò real ja que el símptoma té dues vessants: d’una banda Sinn que es tradueix com a sentit, el sentit que es dedueix de la seva significació, així és com Freud descobreix el funcionament de l’inconscient i, d’una altra banda, Bedeutung, que és més difícil de traduir però que, per tal de no fer-ho complicat, direm que és allò que remet a una funció referencial, quelcom que apunta, que assenyala, una funció d’“allò”. És una referència a allò real sense-sentit, és a dir, al gaudi propi del símptoma.

Utilitzem el binari Sinn i Bedeutung del fundador de la lògica moderna Gottlob Fregue per  retre compte d’aquests dos temps de la teoria freudiana.

El començament del camí freudià és el descobriment que el símptoma pot desxifrar-se, que té un sentit ocult. Més tard, en el seu camí descobreix també que les persones poden emprar els seus símptomes per obtenir-ne un rèdit pels seus infortunis, un avantatge per sostreure’s a la demanda social o familiar. Freud ho va anomenar “benefici secundari de la malaltia”.

Tanmateix, arribarà un moment en el qual, malgrat el desxiframent, malgrat la interpretació, el símptoma persisteix. Quelcom roman, més enllà de ser interpretat. A partir del gir teòric del 1920, Freud diferenciarà un altre beneficiari del símptoma, el seu benefici primari, que és el gaudi propi del símptoma, la sortida econòmicament més convenient del símptoma.

És a partir d’Inhibició, símptoma i angoixa com podem rellegir el que Freud va intentar amb la seva segona tòpica, definir l’inconscient a partir de la libido i no a partir de l’eix simbòlic. D’ençà d’aquí, proposa una altra definició de símptoma, no a partir del sentit, sinó a partir de la satisfacció.

L’altra paradoxa del símptoma, més tard serà la de la resta. Freud va posar en joc diferents opcions per intentar explicar això, la reacció terapèutica negativa, la pulsió de mort i la fi de l’anàlisi que deixa sempre subsistir el que va anomenar restes simptomàtiques.

Bibliografia general:

Sigmund Freud,Proyecto de una psicología para neurólogos-2ªparte Psicopatología-Cap.4-La primera mentira histérica (Protonpseudos), Obras completas, Amorrortu, Volum 1 

Sigmund Freud,Conferencias de Introducción al psicoanàlisis Parte III (1916-1917),Amorrortu. Volum XVI.

Jacques Lacan,Conferencia en Ginebra sobre el síntoma, Ed.Manantial, p.123-129                                                  

Sigmund Freud, Inhibición, síntoma y angustia, Editorial Amorrortu, VolumXX

Jacques-Alain Miller,Seminario en Barcelona,Freudiana núm. 19

Segon quadrimestre. Lectura(es) del símptoma. Margarita Álvarez

El terme símptoma es pot entendre associat al de lectura des de la seva invenció per part d'Hipòcrates, si bé la idea de lecturaserà diferent segons la concepció de símptoma que es consideri en cada cas.

Per al Pare de la Medicina, el símptoma designava el conjunt de fenòmens de sentit que concorrien com a signes d’una malaltia, considerant la seva causa com una alteració de les lleis naturals, a restablir.

Sigmund Freud va renovar el concepte de símptoma fent-ne un mixt de sentit i satisfacció pulsional substitutiva, portador d'una veritat sexual reprimida i inconscient del subjecte, i també susceptible de ser abordat en l'anàlisi mitjançant la interpretació. Ja no estaven en joc les lleis de la Natura sinó les del llenguatge. La lectura requerida era significant.

En el seu darrer ensenyament, Jacques Lacan no situarà la causa del símptoma en el sentit sexual, sinó en allò real del funcionament del gaudi singular de cadascú, solidari sempre amb les marques que lallengua han deixat, en abalisar la trobada amb un forat de sentit en allò simbòlic.

Allà on alguna cosa escapa als semblants, on alguna cosa no es pot dir, s'inscriu una lletra al cos. Aquesta lletra, litoral entre semblant i real, es pot llegir. Aquesta renovació del concepte de símptoma implicarà un canvi de la seva grafia: de símptoma a sinthome.

Actualment, la pregunta per la causa ha desaparegut de la investigació general de la ciència, la qual cosa implica no només el final de la clínica del símptoma sinó, fins i tot, de la noció mateixa de clínica. Les teories bioquímiques eliminen la dignitat real del símptoma, abordant-lo com un dèficit, una fallada, un error, un trastorn, la qual cosa implica creure en un ideal de normalitat.

L'actualització del concepte freudià de símptoma que Jacques Lacan introdueix en el seu darrer ensenyament defensa per contra la dignitat del parlêtre com a estructura no bioquímica sinó llenguatgera; i concep el sinthome de cadascú no com un trastorn respecte d’una suposada norma, sinó com la seva manera singular de gaudi, testimoni de la seva manera d'inscriure's en l'estructura del llenguatge i de la seva relació amb la vida.

Bibliografia:

J. Lacan, El Seminario, libro 23: El sinthome, Buenos Aires, Paidós, 2006.