“No hi ha símptoma sense fantasma”. És el que està inscrit en el Graf de Lacan. El fantasma apareix aquí com a condició necessària per a la producció del símptoma. És el punt més clàssicament freudià del Graf de Lacan, plantejar el fantasma com a precursor del símptoma. En els mateixos termes que utilitza Freud, és “el precursor mental immediat del símptoma”, i en aquesta posició se situa el fantasma sobre aquest Graf.

No obstant això, el recorregut que fa Lacan és bastant més extens. Al començament, fantasma i símptoma estaven molt més separats, perquè el punt de partida de Lacan consisteix a situar el símptoma en un ordre del llenguatge, mentre que el fantasma se situa en l’ordre imaginari. Però Lacan troba constantment com a problema el que per a Freud apareix com a solució, en el text de 1908 “Fantasies histèriques i la seva relació amb la bisexualitat”.

Llavors, com formula Lacan en aquest sentit la relació entre el símptoma i el fantasma? Lacan no deixa de reformular aquest punt fins al final del seu ensenyament.

La causalitat del fantasma sobre el símptoma, que està implicada molt directament per Freud, per a Lacan és impossible al començament perquè diferencia el fantasma com a imaginari del símptoma com a simbòlic, i el seu esforç durant anys és mostrar en què el símbol preval sobre l’imaginari. Serà necessari que al final —i no es tracta d’això encara en el Graf— acabi per formalitzar el real en el fantasma per tal de poder donar-li aquesta causalitat sobre el símptoma.

Aquesta és la perspectiva d’aquest seminari, que proposa un recorregut de lectura per la doctrina del fantasma i la seva relació amb el símptoma, partint del Curs de Jacques-Alain Miller Del símptoma al fantasma. I retorn (1982-1983), per a finalment arribar a la concepció de la funció del fantasma que ens va deixar Lacan en el seu últim ensenyament.

Bibliografia:

Sigmund Freud, “Másallá del principio del placer”, Obras Completas, vol. XVIlI, Buenos Aires, Amorrortu Editores, 1984.